L’amor no fa xantatge

L’ingredient transformador

El marc eren les Festes de la Mare de Déu del Miracle del poble valencià de Cocentaina en les que se celebrava que «fa 501 anys és va produir el prodigi miraculós de les 27 llàgrimes de sang que va donar origen a la gran devoció que el poble contestà li professa a la seua patrona», la celebració de l’aniversari rodó se’l va emportar les restriccions per la pandèmia (1). Pregonava Juan Manuel Cotelo, que fent esment a l’advocació de la Mare de Déu venerada al poble va dir: «Un miracle és, com tots els miracles, per a qui vulgui creure. Cap miracle ens obliga. Cap gràcia de Déu ens obliga. L’amor de Déu no ens obliga... Perquè l’amor mai no obliga. L’amor, invita. L’amor, serveix...» (2). Es podria afegir: l’amor suggereix; l’amor proposa; l’amor insinua... L’amor no fa xantatge: si m’estimessis... em complauries, em compraries, em donaries, em deixaries, em permetries... N’hi hauria prou amb repassar el que escriu sant Pau als corintis en el capítol 13 de la primera carta per adonar-nos del que suposa l’amor –el bon amor, aquell ingredient que fa excel·lir tot allò que fem amb la millor disposició que està al nostre abast-.

Continua Cotelo: «l’amor es dóna sense esperar no res a canvi». L’amor no és do ut des –dono per a que em donis-; no passa la factura, ni el full de serveis, ni el llistat de greuges... Diu també: «l’amor és més pur quan és més sacrificat»; pot transformar qualsevol obligació en donació, en possibilitat de servir l’altre. Potser perquè ens costa copsar l’amor de debò ens resulta difícil entendre la lògica divina. Tants cops m’adono llegint l’Evangeli que els meus esquemes mentals s’esmicolen: ¿costa tant de vegades de sincronitzar el que llegeixo amb el que visc? I això que sembla deixar-ho ben clar una carta de sant Joan: «estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor» (3).

Tornant a fer referència al títol de la Mare de Déu constentana diu Cotelo: «En tots els miracles fa falta un acte d’humilitat, per acceptar el miracle, per acceptar que som estimats. I alhora tot miracle és un do, per a qui vulgui rebre, per a qui vulgui ser servit.» ¡Quants cops els que estan acostumats a servir se senten incòmodes quan són servits! ¡Quants cuidadors es resisteixen a ser cuidats! L’amor també està en deixar-se estimar. Estimar Déu suposa també deixar-se estimar per Ell. Els miracles sempre són actes d’amor. Si parem atenció a les nostres tendències més íntimes, qualsevol manifestació d’amor –donada o rebuda- és un miracle, tot i que acostumem a no fer-ne gaire cas, perquè associem els miracles a fets espectaculars, enlluernadors. Si ens hi fixéssim prou, ¡trobaríem tants motius per ser agraïts!, ¡descobriríem tantes atencions immerescudes!...

L’escrit sembla haver cobrat vida pròpia, quan m’hi vaig posar no pensava que prendria aquest rumb, és el que ocorre de vegades quan el guió mental només està embastat. El pregó de Cotelo dura 51 minuts; no tenia intenció de veure’l sencer quan Youtube me’l va plantejar com opció de visualització: el títol i l’orador m’atreien però no la durada. La curiositat, però, donà pas a incitar l’interès i trobar prou suggeridora i reveladora la proposta per engrescar-me a veure el vídeo sencer en dos tongades. El que he referit és una petita mostra d’una intervenció enriquidora i estimulant.

(1) https://www.copealcoy.es/juan-manuel-cotelo-pregona-les-festes-de-la-mare-de-deu-del-miracle/

(2) Juan Manuel Cotelo: Las 27 lágrimas de la Virgen María (youtube): https://www.youtube.com/watch?v=h_wZjON1OsQ

(3) 1ª carta de Joan, capítol 4, versets 7-9. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1370