Becket i el martiri
Aquestes diverses actituds són les que reflecteix T. S. Eliot
en l’obra teatral Assassinat a la
catedral (2), on dramatitza la tornada de l’arquebisbe Thomas Becket de
l’exili francès a la seva seu de Canterbury. Becket havia estat canceller del
rei Enric II, que cercant un poder absolut al seu territori va forçar el seu
nomenament com arquebisbe pretenent que compatibilitzés ambdós càrrecs. Però la
resposta de Thomas no fou l’esperada, dimitint com a canceller per poder-se
dedicar-se plenament a la tasca eclesiàstica que li havia estat encomanada. Les
desavinences amb el rei el van obligar a exiliar-se i quan se li va permetre
que tornés l’opinió pública estava dividida, segons narra Eliot i sol passar.
 |
Thomas Stearns Eliot
|
El beneplàcit del rei no li assegurava lliurar-se del risc
de que li llevessin la vida, n’era prou conscient, i aquest fet l’escenifica Eliot
en forma de temptació amb la insinuació de que amb la seva possible mort cercava una glorificació: una mena de xantatge emocional a l’Església per fer-lo sant o
una manera de provocar Déu. Eliot escenifica la resposta de Becket: «La darrera
temptació és la traïció més gran: fer el que s’ha de fer per una falsa raó.»
En el sermó que pronuncia Becket el dia de Nadal de 1170,
que inclou Eliot en l’interludi, queda reflectit el que suposa el martiri; un
fragment intens i prou clarificador per entendre aquest fet pel han passat una
munió de cristianes i cristians al llarg dels segles:
 |
Vitrall que representa l'assassinat de Becket
|
«Estimats, no penseu en un màrtir simplement com en un bon
cristià que ha estat privat de la vida pel fet d’ésser cristià: ja que en
aquest cas no faríem altra cosa que plorar. No pensem en ell simplement com en
un bon cristià que ha estat enlairat a la companyia del sants: ja que en aquest
cas no faríem si no alegrar-nos: i ni el nostre plor ni la nostra joia són com
les del món.
Un martiri cristià no es dóna mai per casualitat, perquè un sant
no neix mai per casualitat. I encara menys un martiri cristià és el resultat de
la voluntat d’un home que vol esdevenir sant, com podria succeir amb aquell que
volgués arribar a governar els homes. Un martiri és sempre voluntat de Déu, del
seu amor vers els homes, per tal d’aconsellar-los i conduir-los, a fi de
tornar-los a portar als seus camins. Mai no depèn de la voluntat humana; perquè
el veritable màrtir és aquell que ha esdevingut instrument de Déu, que ha lliurat
la seva voluntat a la voluntat de Déu, i que res ja no desitja per a ell
mateix, ni tan sols la glòria d’ésser màrtir. És així com a la terra l’Església
plora i frueix al mateix temps d’una manera que el món no pot entendre; és així
com en el cel, el sants tenen un lloc elevat, perquè es tingueren pels més
petits, i se’ls veu no pas com nosaltres els veiem, sinó a la llum de Déu d’on
arrenca el seu mateix ésser.» (3)
(1) Veure llibre de Daniel, capítol 3. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/847
(2) T. S. (Thomas Stearns) Eliot: Assassinat a la catedral. Títol original: Murder in the Cathedral
(1935). Edicions 62 – Col·lecció: El Galliner, número 81 – 1ª edició (1984).
Traductor: Josep Urdeix. 103 pàgines
(3) El fragment complet del
sermó en castellà el trobareu a Alfa & Omega, 27/12/2006: Homilía de
Navidad de Thomas Becket en 1170, según T.S. Eliot. Enllaç: https://www.eltestigofiel.com/index.php?idu=nt_3334
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada