Amb el tarannà dels infants

La tranquil·litat: un estat transitori

Hi ha frases que et queden impregnades a la memòria. Després de llegir La intranquil·litat de Marion Muller-Colard (1) i voler-ne fer referència en un escrit, vaig recordar el que sentí que li comentaven a un adolescent fa quaranta anys: ‘Si no vols complicar-te la vida, la vida s’encarregarà de complicar-te-la’. Aquest adolescent és ara un home que acaba de superar l’equador de la cinquantena, tinent d’alcalde d’una població costanera catalana, amb càrrecs de responsabilitat al seu partit a nivell municipal i provincial. Observant els trets biogràfics que esmenta en una entrevista concedida a una publicació del seu partit m’ha donat la impressió de que, tot i que segurament no deu recordar aquella frase punyent –la memòria sempre és selectiva-, sembla haver captat molt bé el missatge que suggereix, tant en l’àmbit familiar com en el professional i en el polític. Els aspectes més significatius que he observat són el fet de viure amb parella des dels 21 anys, ser pare per primer cop als 22, compromès políticament des dels 24, l’ànsia per formar-se acadèmicament amb continuïtat. S’ha d’afegir a més la disposició per assumir responsabilitats tot i haver patit un infart de miocardi quan tenia 31 anys. Rescato de l’entrevista aquesta afirmació que pot definir el seu tremp vital: «El meu mèrit principal és la insistència i la constància, mentre que el meu punt fort és la capacitat de sobreposar-me als problemes, aixecar-me les vegades que calgui» (2).

Marion Muller-Colard

Si m’he estès en la glosa ha estat perquè he copsat algunes actituds que s’adiuen amb el que planteja Muller-Colard en el seu assaig. Hauríem d’adonar-nos que ens convé ser proactius personalment i social, qualsevol que siguin les nostres circumstàncies, i deixar de perdre el temps anhelant i cercant els paradisos terrenals que ocupen la nostra imaginació. L’escriptora adverteix: «Sabem des de sempre que la intranquil·litat és quelcom indefugible de la nostra vida i, a pesar d’això, busquem productes, déus, mantres, fòtils i divertiments, que ens puguin allunyar d’aquesta contingència. De vegades em dic que no hi ha ningú més intranquil que aquell que passa el temps defugint la seva intranquil·litat.» I més endavant assimila la tranquil·litat a una temptació: «ocasions en que la facilitat, les dreceres, el defugiment, ens sedueixen», que ens porta a «tancar els ulls davant les pròpies covardies, desdibuixar deliberadament la frontera entre compromís i tripijoc per complir, viure amb el pilot automàtic, deixar-se ensabonar, deixar-se hipnotitzar pels poderosos, deixar-se convèncer pels xarlatans».

Dures paraules que pretenen, penso jo, treure’ns la son de les orelles, no perdre o recuperar la frescor dels infants: «és un privilegi inesperat coincidir amb un adult capaç d’una intranquil·litat infantil. Hi veig una garantia de curiositat, d’empenta, de desbordament, d’audàcia. Tota aquesta sal que realça les nostres vides i que es proposa una obra ben ambiciosa: fer-nos existir.»

 

Aquesta actitud necessària per a millorar-nos a tots com a persones, la concreta l’autora en les exigències que comporta la vivència del cristianisme, que ha de mantenir al seu seguidor en un estat d’alerta permanent i d’aprofundiment; defugint de la comoditat i de deixar-se atrapar per preteses seguretats: «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l’haurà perduda per causa meva, la trobarà» (3), és un dels avisos que ens transmet l’Evangeli. Muller-Colard inclou una colpidora sentència de Bernanos extreta del Diari d’un rector de poble: «Déu no ha escrit que nosaltres fóssim la mel de la terra, minyó, sinó la sal. I el nostre pobre món s’assembla al vell Job damunt del seu femer, ple de nafres i d’úlceres. La sal sobre una pell encetada, crema. Però també priva que es podreixi.» (4) ¿Tindrà prou força per fer-nos remoure'ns?

(1) Marion Muller-Colard: La intranquil·litat. Títol original: L’intranquillité (2016). Editorial: Fragmenta editorial – Col·lecció: Assaig, número 60 – 1ª edició 2020. Traductor: Helena Cots. 91 pàgines. Citacions: capítol I, pàgines 28-29; capítol III, pàgines 71-72; capítol I, pàgina 17

(2) Extret de https://elmasnoupsc.wordpress.com/historic/2007-2011/grup-municipal-socialista/ernesto-sune-nicolas/

(3) Evangeli segons san Mateu, capítol 10, verset 39. Referència: https://www.bci.cat/cercador/referencia?reflink=Mt+10%2C39

(4) Georges Bernanos: Diari d’un rector de poble, Edicions 62, 1966, pàgina 14. Citat per Marion Muller-Colard: La intranquil·litat, capítol I, pàgina 31