Valverde sota sospita

En el punt de mira de la cacera mediàtica

Els aficionats dels grans equips de futbol acostumen a ser insaciables. Mai en tenen prou. Si no es comença la temporada fent algun fitxatge de campanetes, tant és el que costi, sembla que no hi ha prou esma a la directiva per afrontar amb garanties la temporada. Si no s’aconsegueix el trofeu més desitjat la temporada es pot considerar mediocre. Si s’obtenen bons resultats però el joc no entusiasma regna la decepció. La nostàlgia de les èpoques glorioses apareix per ennuvolar l’enteniment, que es torna incapaç de reconèixer que el temps passa -també pels jugadors-, que el que funciona en una època no té per què fer-ho en endavant –els protagonistes pròpis i aliens canvien, s’estudien a fons els sistemes de joc...-, que la competència nacional i internacional és cada cop més gran –es mouen molts diners i els nombre d’equips amb pressupostos elevats creix-...

Ernesto Valverde

Després de la desfeta a Anfield davant el Liverpool els voltors han planejat per can Barça cercant les despulles esportives del tècnic blaugrana. L’ensopegada a la final de la Copa del Rei ha estat un revulsiu pels qui demanen el relleu a la banqueta. Malgrat el president ha confirmat la continuïtat de Valverde, les pressions no minvaran, perquè per alguns mitjans i comentaristes el tècnic ja està sentenciat: no serveix per satisfer les fites a les que ha d’aspirar el club blaugrana. No ha d’estranyar, aleshores, que s’aprofiti qualsevol excusa -per minsa que sigui- per tornar a la càrrega, creant mala maror entre els aficionats i posant en dubte la capacitat –professionalitat fins i tot- de l’entrenador.

En el món del futbol no es viu d’expectatives. Ni ho aconseguit en el passat, ni gastar-se molts diners assegura èxits esportius en el futur –hi ha qui considera gairebé una ganga que es pagui ‘només’ 120 milions d’euros per fitxar Griezmann ???-. El futbol és un joc col·lectiu en el que s’han de crear sinergies per a que les qualitats individuals dels jugadors cooperin a desplegar un joc atractiu i eficaç. El ‘jogo bonito’ per si sol no guanya partits -‘hem jugat com mai, hem perdut com sempre’-; cal cercar un equilibri per procurar oferir un bon espectacle orientat a aconseguir la victòria. No és gens fàcil mantenir el nivell de concentració i motivació quan les competicions es barregen. Els grans equips, tot i disposar de molt bons jugadors, solen disposar de menys temps per preparar els partits pels compromisos esportius del conjunt i d’aquells jugadors que formen part de seleccions nacionals.

Amb els recursos que disposa cada entrenador aplica la seva manera de concebre el futbol per assolir els objectius que se li demanen. Valverde no era un desconegut quan se’l va contractar; havia acumulat prou experiència a les banquetes per saber de quin peu calçava dirigint equips i la proposta futbolística que oferia. Es lícit que els aficionats o comentaristes puguin manifestar desgrat amb els seus plantejaments i decisions, però això no justifica que se’l menystingui per que l’equip només ha guanyat la lliga espanyola aquesta temporada i es posi fins i tot en dubte la seva professionalitat amb afirmacions frívoles com la de qui etziba a la televisió ‘que els jugadors estan amb l’entrenador perquè els permet fer el que ells volen’ –el compara amb un titella?-. Agradi o no com treballa, mai s’ha de faltar al respecte.

Els entrenadors saben que habitualment es mouen per la corda fluixa i Valverde sap que està qüestionat i que haurà de suportar una exigència més gran. Convé que s’ho prengui bé i afronti la nova etapa amb renovada il·lusió, posant el millor de si mateix en tot el que estigui a les seves mans. Del que no depèn d’ell és millor no amoïnar-se: ja s’ho faran!