El paper protagonista de l’estupidesa

En la realitat i en la ficció

En exposar la teoria que desenvolupa en Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana (1), Carlo Maria Cipolla classifica els éssers humans en quatre categories bàsiques: intel·ligents, incauts, malvats i estúpids. Ho expressa gràficament un eix de coordenades assignant un quadrant a cada categoria. Els intel·ligents són els win-win, la seva conducta aporta beneficis tant a ell com als demés. Els malvats, però, s’aprofiten dels altres, guanyen en la mesura que perjudiquen els demés (win-lose). Els incauts són els que es deixen enredar amb facilitat, aprofitant-se altres de la seva candidesa (lose-win). Amb el comportament dels estúpids tothom hi perd, es perjudiquen ells mateixos al mateix temps que perjudiquen els altres (lose-lose).

Per l’historiador italià “la persona estúpida es el tipus de persona més perillosa que existeix”. Tot i així, tira endavant “perquè a les persones raonables els resulta difícil d’imaginar i entendre un comportament estúpid” i, també, perquè ell no n’és conscient -“l’estúpid no sap que ho és”- contràriament als inclosos en les altres categories. Dos aspectes que “contribueixen poderosament a donar més força, incidència i eficàcia a la seva acció devastadora”.

Cipolla no versa sobre l’estupidesa ocasional, transitòria o selectiva que poden ser fruits d’un encaparrament infundat, d’una febre passional o d’alguna mania que treu de polleguera en determinats temes, situacions o ambients, sinó en aquella que constitueix un estil de vida, que de vegades es porta a la sang –com una herència genètica- i, de vegades, s’adquireix –hi ha qui s’hi torna-. Remarca també de la seva transversalitat: no hi ha col·lectiu humà que no tingui entre els seus membres –independentment de la seva rellevància o càrrec- un percentatge d’estúpids; és més, quan més responsabilitat o poder acumulen els estúpids més perillosos són: “Crec fermament que l'estupidesa és una prerrogativa indiscriminada de tots i de qualsevol grup humà, i que tal prerrogativa està uniformement distribuïda segons una proporció constant.”

Sense esmentar-ho expressament, dues de les categories descrites per Cipolla destaquen en el relat de La maroma, si s’entén en el context de la novel·la ‘equilibrista’ com ‘estúpid’ i ‘màrtir’ com ‘incaut’. Ramon Folch i Camarasa presenta d’obra com: “la història d’uns equilibristes sense públic i d’uns màrtirs sense aurèola”; l’obra té altres registres que mereixerien destacar-se, tot i que no es faci en aquest escrit.

L’equilibrista principal és l’absent, Miquel, qui mor en iniciar-se el relat deixant una viuda indolent i cinc fills ja crescuts, però contagiats del tarannà del pare. El màrtir és el seu germà, Joaquim, extremadament complidor i cautelós, que se sent cridat a suplir en tot el que estigui al seu abast l’absència de l’occit, tot i la repercusió negativa que de fet té en la atenció a la seva pròpia família.

Ramon Folch -primer de la dreta-
amb altrres escriptors (3)

Per sobreviure, l’estúpid necessita d’alguna víctima que l’empari i se’n faci càrrec dels estralls que va ocasionant amb la seva actuació. El sentit del deure d’en Joaquim vers la família d’en Miquel, malgrat les advertències de la seva esposa, fa que no s’adoni -o no se'n vulgui adonar- de que li prenen el pèl constantment i que amb la seva actitud contribueix a que els seus nebots i cunyada continuïn vivint desassenyadament i fent volar coloms amb els seus deliris de grandesa. El nebot gran passa per ser l’hereu espiritual del tarannà del seu pare, afavorit perquè la mare i els germansli segueixen la veta, fins i tot admiren el seu esperit somiatruites.

Malgrat el to irònic que introdueixen a la narració, tan Cipolla com Folch -cadascú a la seva manera- deixen entreveure en els seus escrits un sentiment accentuat de desgrat vers l’estupidesa com a hàbit de vida. Es palesa, per exemple, en la frase de l’historiador: “veiem com entorpeixen i obstaculitzen la nostra activitat individus obstinadament estúpids, que apareixen d'improvís i inesperadament en els llocs i en els moments menys oportuns”. En el novel·lista queda reflectit en el desenllaç del relat, quan la corda fluixa –la maroma- no aguanta més el pes de tanta insensatesa acumulada i els equilibristes pateixen les conseqüències –fins i tot en llegir un dels episodis vaig tenir la sensació de crueltat-.

Aquestes lectures ens poden ajudar a detectar l’estupidesa quan rondi al nostre voltant. També pot servir per fer autoexamen, un exercici que eliminarà la possibilitat de ser inclosos plenament en aquesta ‘categoria’–un estúpid ni se’n preocuparia-. En tots cas, animen a posar-se en guàrdia per evitar, tant com sigui possible, ser entabanats pels qui en fan gala.

(1) Las leyes fundamentales de la estupidez humana de Carlo Maria Cipolla, és un assaig que també està inclòs en el llibre Allegro ma non troppo (1988). Editorial: Booket – Colección: Divulgación, Crítica, número 3307 – 4ª impresión (2015). Traductora: Maria Pons. 99 páginas

(2) Ramon Folch i Camarasa: La maroma (1956). Editorial Selecta – Col·lecció: Biblioteca Selecta, números 226-227 – 1ª edició (1957) – 297 pàgines. Premi Joanot Martorell 1956.
(3) Extreta d'una glosa de Joaquim Carbó amb motiu de la mort de Ramon Folch, titulada: Ramon Folch i Camarasa, el germà gran d’en Massagran, publicada el 4 de gener de 2019. Font: https://www.nuvol.com/noticies/ramon-folch-i-camarasa-el-germa-gran-den-massagran/