Any de la pregària (37)

Sempre present

Contava un cineasta que la seva vida transcorria com si anés per una autopista amb tres carrils inconnexos: un l’ocupava la relació familiar, un altre la tasca professional i el tercer la pràctica religiosa, fins que va descobrir, lligant caps després d’un seguit d’experiències, que hi havia una raó que li permetia que tot anés a l’hora. Aleshores els temes escollits i la manera de contar històries va seguir un rumb diferent.

La trenta-setena catequesi sobre la pregària del Sant Pare Francesc (1) té un títol, que també conté el Catecisme (2), que sembla estrany: ‘Perseverar en l’amor’. Hom es pot preguntar: ¿Què té a veure la pregària amb aquest títol? Entenem de vegades la pregària com una rutina de creient on es repeteixen fórmules conegudes, o bé com una trucada d’emergència: “Recordar-se'n de santa Bàrbara quan trona”; ens conformem amb la mínima i estrictament necessària, per a nosaltres, relació amb Déu; sabem que hi és però no gosem molestar-lo gaire.

En el recorregut de les catequesis del Sant Pare, que segueixen l’ordre seguit pel Catecisme en aquest tema, es va tractant de la pregària des de diferents vessants, posant èmfasi en que es tracta de relacionar-se amb Déu de tu a tu, encara que preguem en família o comunitat. Com passa amb la vida humana per arribar a estimar algú primer hi ha una trobada, una coneixença posterior, que ens porta a tenir un tracte i d’aquí pot brollar l’amor. La pregària ha de seguir el mateix camí, sinó es queda en rumiament, meditació, mantra...

En començar la catequesi ens diu el Sant Pare: «La perseverança en pregar és una invitació, és més, un manament que ens ve de la Sagrada Escriptura.» Ens ho diu Jesús en introduir la paràbola del jutge injust i la vídua (3): «Jesús els va proposar una paràbola per fer-los veure que cal pregar sempre sense defallir», de la que podem deduir que el Senyor no es cansa de sentir-nos, ens insta a donar-li la llauna.

El Sant Pare torna a referir-se al pelegrí rus, que inicia el seu itinerari espiritual corprès per una frase de Sant Pau dirigida als tessalonicencs: «pregueu contínuament,  doneu gràcies en tota ocasió» (4). «La paraula de l'Apòstol toca aquest home i ell es pregunta com és possible pregar sense interrupció, ja que la nostra vida està fragmentada en molts moments diferents, que no sempre fan possible la concentració. A partir d'aquest interrogant comença la seva recerca, que el conduirà a descobrir l’anomenada pregària del cor. Aquesta consisteix a repetir amb fe: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi pecador!”. Una pregària senzilla, però molt bonica. Una pregària que, a poc a poc, s'adapta al ritme de la respiració i s'estén a tota la jornada. De fet, la respiració no cessa mai, ni tan sols mentre dormim; i la pregària és la respiració de la vida.»

«Aquest abrusament incansable només pot venir de l'amor. Contra la nostra inèrcia i la nostra mandra, el combat de la pregària és el de l'amor humil, confiat i perseverant. Aquest amor obre els nostres cors a tres evidències de fe, lluminoses i vivificants: Pregar és sempre possible..., pregar és una necessitat vital..., pregària i vida cristiana son inseparables...», diu el Catecisme, que inclou citacions dels anomenats Pares de l’Església. En reprodueixo dos d’elles: «Convé que l'home pregui atentament, bé estant a la plaça o mentre fa una passejada: igualment el que està assegut davant la seva taula de treball o el que dedica el seu temps a altres tasques, que aixequi la seva ànima a Déu...: convé també que el servent esvalotador o que va anant d'un costat a l'altre, o el que es troba servint a la cuina (...), intentin elevar la súplica des del fons del seu cor» (5). La segona és d’Orígenes: «Prega contínuament qui uneix la pregària a les obres i les obres a la pregària. Només així podem complir el mandat: ‘Pregueu constantment’» (6).

Fe i vida s’apleguen: «La pregària és una mena de pentagrama musical, on nosaltres col·loquem la melodia de la nostra vida. No és contrària a la laboriositat quotidiana, no entra en contradicció amb les moltes petites obligacions i trobades, sí és el lloc on tota acció troba el seu sentit, el perquè i la pau», ens diu el Sant Pare. I en els moments en que estem aclaparats: «Aleshores, fa bé pensar que Déu, el nostre Pare, que ha d'ocupar-se de tot l'univers, es recorda sempre de cada un de nosaltres. Per tant, també nosaltres ens hem de recordar d'Ell!»

La vida activa i la pregària es complementen: «Així, els temps dedicats a estar amb Déu revifen la fe, que ens ajuda en la concreció de la vida, i, al seu torn, la fe també alimenta la pregària, sense interrupció. En aquesta circularitat entre fe, vida i pregària, es manté encès aquell foc de l'amor cristià que Déu s'espera de nosaltres.»

I el Sant Pare culmina la catequesi animant-nos a repetir la pregària del pelegrí rus com una jaculatòria: “Senyor Jesucrist, Fill de Déu, tingueu pietat de mi pecador!”

(1) Centre de Pastoral Litúrgica: L’oració. Catequesis del papa Francesc. 1ª edició (2024). Capítol 37: Perseverar en el amor. Catequesi del papa Francesc pronunciada el 9 de juny de 2021. Es pot trobar en espanyol en el següent enllaç: https://www.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2021/documents/papa-francesco_20210609_udienza-generale.html

(2) El Catecisme de l’Església Catòlica, dedica a aquesta qüestió els números 2742 a 2745. Consultar https://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p4s1c3a2_sp.html#IV%20Perseverar%20en%20el%20amor

(3) Veure Evangeli segons sant Lluc, capítol 18, versets 1 a 8. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1179

(4) 1ª Carta de Sant Pau als Tessalonicencs, capítol 5, versets 17-18. Referència: https://www.bci.cat/biblia/capitol/1314

(5) Sant Joan Crisòstom: De Anna, sermó 4, 6. Citat en el punt 2743 del Catecisme.

(6) Orígenes: De oratione, 12, 2. Citat en el punt 2745 del Catecisme.