Al voltant del Sínode (5)

Do rebut i missió a complir

Els càrrecs són càrregues, responsabilitats que s'assumeixen amb voluntat de servei, o de domini, o un entremig que s'acosti més a un o altre. Jesús els ho va deixar clar als apòstols quan disputaven qui entre ells era el més important: «Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots» (1); un dels títols del Sant Pare és “servent dels servents de Déu”.

De manera més extensa, responent a la petició de la mare de Jaume i Joan per atorgar-los un lloc privilegiat: «Jesús els cridà i els digué: "Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau;  com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per tothom".» (2).

En la primera homilia després de la seva elecció el Sant Pare Lleó XIV cita la resposta de Pere a Jesús quan pregunta als apòstols qui és Ell per a ells: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.» (3), per dir-nos: «Amb aquestes paraules Pere, interrogat pel Mestre juntament amb els altres deixebles sobre la seva fe en Ell, expressa en síntesi el patrimoni que des de fa dos mil anys l'Església, a través de la successió apostòlica, custodia, aprofundeix i transmet» (4).

De quin patrimoni parla? «La ciutat posada sobre la muntanya (5), arca de salvació que navega a través de les marees de la història, far que il·lumina les nits del món. I això no tant gràcies a la magnificència de les seves estructures i la grandiositat de les seves construccions —com els monuments en què ens trobem—, sinó per la santedat dels seus membres, d'aquest “poble adquirit per anunciar les meravelles d'aquell que els va anomenar de les tenebres a la seva llum admirable” (6).»

Tots els cristians tenim un do i una missió, com ens recorda aquest vocable que tant pot costar assimilar: sinodalitat (caminar junts). El do el rebem del baptisme: «La identitat del poble de Déu brolla del baptisme en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant. Aquesta es realitza com a crida a la santedat i enviament en missió per convidar tots els pobles a acollir el do de la salvació (8). És, doncs, del Baptisme, en què Crist ens revesteix d’ell mateix (9) i ens fa renéixer per l'Esperit (10) com a fills de Déu, d'on neix l'Església sinodal missionera. Tota la vida cristiana té la seva font i el seu horitzó en el misteri de la Trinitat, que suscita en nosaltres el dinamisme de la fe, de l'esperança i de la caritat» (7).

Formar part d'un poble vol dir que no ets tu sol; el seguiment de Jesús no és en cap cas un assumpte estrictament personal: «Déu ha volgut santificar i salvar els homes no individualment, sense cap connexió els uns amb els altres, sinó que els ha constituït en un poble que el reconegués de veritat i el servís santament» (11). El procés sinodal ens ha fet experimentar el “gust espiritual” (12) de ser poble de Déu, reunit de tota tribu, llengua, poble i nació, que viu en contextos i cultures diferents. Aquest poble mai no és la simple suma dels batejats, sinó el subjecte comunitari i històric de la sinodalitat i de la missió, encara pelegrinant en el temps i ja en comunió amb l'Església del cel.»

La missió implica tothom, però és diversa; pertoca a l'últim batejat fins al Sant Pare. Un nadó suposa per a moltes parelles desempolsar els fonaments de la fe que tenien gairebé arraconats, impulsats pel desig que el fill rebi les aigües baptismals, tot i que el pas sigui transitori i que estigui estimulat per un costum familiar o social. Una vida com la del sabadellenc Xavi Argemí, amb una malaltia neurodegenerativa des dels 3 anys fins als 29 en què va morir, ha omplert de llum molts, com vaig percebre en veure sortir els assistents al seu funeral i en un article llegit posteriorment; la seva missió estava unida a suportar amb bon ànim la creu d'una malaltia tan inhabilitant. Dos exemples de la força que aporten els més febles, tants cops considerats molestos per la nostra societat. Ens pot estranyar aleshores l’afirmació: «"El cor de Déu té un lloc preferencial pels pobres" (13), els marginats i els exclosos, i per tant també en el de l'Església. La comunitat cristiana troba en ells el rostre i la carn de Crist, que, ric com era, s’ha fet pobre per nosaltres, perquè nosaltres esdevinguéssim rics amb la seva pobresa (14)»?

I el Sant Pare?: «Vostès m'han cridat a carregar aquesta creu i ser beneït amb aquesta missió. I sé que puc comptar amb tots i cadascun de vostès per caminar amb mi, mentre continuem, com a Església, com a comunitat d'amics de Jesús, com a creients, anunciant la Bona Nova i proclamant l'Evangeli», va dir Lleó XIV als cardenals. I més endavant: «Déu, de manera particular, en cridar-me a través del vostre vot a succeir el primer dels Apòstols, em confia aquest tresor a mi, perquè, amb la vostra ajuda, sigui el vostre fidel administrador (15) en favor de tot el Cos místic de l'Església»; no és l'amo, sinó el servidor d'aquesta comunitat immensa que és l'Església per a què compleixi la seva tasca. "En virtut del ministeri petrí, el Bisbe de Roma és "principi i fonament perpetu i visible" (11) de la unitat de l'Església", anota el Document final.

Xavier Argemí

A més de llegir l'epígraf del Document final tractat (nota 7), val la pena que dediqueu uns minuts a llegir l'homilia de Lleó XIV (nota 4) als enllaços que us indico.

(1) Evangeli segons sant Marc, capítol 9, verset 35. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1153

(2) Evangeli segons sant Mateu, capítol 20, versets 25-28. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1135

(3) Evangeli segons sant Mateu, capítol 16, verset 16. Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1131

(4) Traduït de Texto íntegro de la primera homilía del Papa León XIV en la Misa Pro Ecclesia. Extret de https://www.religionenlibertad.com/vaticano/250509/texto-integro-homilia_112135.html

(5) Llibre de l’Apocalipsi capítol 21, verset 10: «Em va transportar en esperit dalt d’una muntanya gran i alta i em feu veure la ciutat santa de Jerusalem,  que baixava del cel, venint de Déu  11 i envoltada de la seva glòria.». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1396

(6) 1ª carta de sant Pere, capítol 2, verset 9. Veure https://www.bci.cat/biblia/capitol/1358

(7) Francesc, XVI Assemblea ordinària del Sínode dels bisbes: Per una Església sinodal: comunió, participació, missió. Títol original: Per una Chiesa sinodale: comunione, participazione, missione. Documento finale. Editorial Claret – Col·lecció: Documents del Magisteri, número 79 – 1ª edició (2024). Traductor: Gabinet d’Informació de l’Església de Catalunya. 148 pàgines. Part I: El cor de la sinodalitat. Epígraf: L’Església Poble de Déu, sagrament de unitat; punts 15 a 20. La citació es del número 20. Enllaç oficial: https://www.synod.va/content/dam/synod/news/2024-10-26_final-document/ESP---Documento-finale.pdf

(8) Evangeli segons sant Mateu, capítol 28, versets 18-19: «Jesús s’acostà i els va dir: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra.  19 Aneu, doncs, a tots els pobles  i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”». Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1143

(9) Carta de sant Pau als Gàlates, capítol 3, verset 27: «Tots els qui heu estat batejats en Crist  us heu revestit de Crist.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1288

(10) Evangeli segons sant Juan, capítol 3, versets 5-6: «Jesús respongué: “En veritat, en veritat t’ho dic: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit.”» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1189

(11) Concili Vaticà II: Constitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, punts 9 y 23. Enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19641121_lumen-gentium_sp.html#

(12) Exhortació apostòlica Evangelii Gaudium del Sant Pare Francesc, Punt 268: «Per ésser evangelitzadors d'ànima també cal desenvolupar el gust espiritual d'estar a prop de la vida de la gent, fins al punt de descobrir que això és font d'un goig superior.» Traduït de l’enllaç: https://www.vatican.va/content/dam/francesco/pdf/apost_exhortations/documents/papa-francesco_esortazione-ap_20131124_evangelii-gaudium_sp.pdf

(13) Evangelii Gaudium, punt 197: «El cor de Déu té un lloc preferencial per als pobres, tant que fins a Ell mateix “es va fer pobre” (2Co 8,9). Tot el camí de la nostra redempció està signat pels pobres. Aquesta salvació va venir a nosaltres a través del sí d'una humil noia d'un petit poble perdut a la perifèria d'un gran imperi. El Salvador va néixer en un pessebre, entre animals, com ho feien els fills dels més pobres; va ser presentat al Temple juntament amb dos colomins, l'ofrena dels qui no podien permetre pagar un be (cf. Lc 2,24; Lv 5,7); va créixer en una llar de senzills treballadors i va treballar amb les mans per guanyar-se el pa.»

(14) 2ª carta de sant Pau als Corintis, capítol 8, verset 9: «Coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1279

(15) 1ª carta de san Pablo a los Corintis, capítol 4, versets 1 i 2: «Així, doncs, tothom ens ha de considerar com a servidors de Crist i administradors dels misteris de Déu.  2 Ara bé, dels administradors, l’únic que n’esperem és que siguin fidels.» Extret de https://www.bci.cat/biblia/capitol/1258