Antídot de l'ensopiment

 Despertar els sentits

«Res no desperta, perquè res no dorm» respon un personatge fugisser de la novel·la de Xavier Potrony per apaivagar la inquietud de la noia, potser la filla, que en sentir moviment enmig d’un bosc molt espès on havien acampat amb altres expedicionaris, absents en aquell moment, havia dit: «Sembla que desperti alguna cosa» (1). Allunyats del renou de pobles o ciutats, on la quietud o el silenci es fan palesos, qualsevol soroll o moviment sobta; l’esglai de l’inesperat o del sentiment de vulnerabilitat.

La protagonista de l’obra ha de superar el trauma de una solitud sobtada en un indret inhòspit després d’estavellar-se l’avioneta on viatjava, que provoca la mort del pilot i un estat d’amnèsia en ella. Per sobreviure haurà d’anar esbrinant les possibilitats que li ofereix l’entorn on s’ubica i adaptant la seva vida a la nova situació enmig de la selva, on no hi ha cap indici de presència humana.

Un cop assentada i després d’un munt de peripècies, entre les que s’inclou descobrir la seva identitat, se n’adona del que aquesta dura experiència li està proporcionant: «Cada dia anava a classe; l'escola era Aquí, i la matèria, viure. Era tan senzill i complicat com mirar amb intenció de veure. Requeria perseverança, d'entrada; però un cop adquirit l'hàbit, els ulls veien i processaven infinitat de detalls que abans li passaven desapercebuts. La contrapartida era tan generosa i addictiva que li era més difícil ignorar el que estava a la vista, què observar-ho i treure’n les conclusions. Vivia amb molta més intensitat que quan la vida corria desbocada i ella era cega per apreciar-la. El país de les meravelles era allà on es proposés viure'l. Sempre hi havia estat i hi seria sempre que ella volgués» (2).

L’experiència de la solitud, el desig de viure, la nuesa de tot el que ens distreu habitualment, fa que la protagonista desenvolupi una sensibilitat diferent, que li fa apreciar tot el que l’envolta i enriquir-se amb els seus innumerables matisos. Fa uns anys la revista Science publicava un estudi que concloïa que moltes persones prefereixen rebre lleugeres cargues elèctriques abans que pensar en solitud (3). Acostumats a tenir a l’abast tants elements de distracció pot espantar trobar-se amb un mateix, abstreure’s ni que sigui uns instants del nostre sorollós món –tot allò que envaeix la nostra atenció venint de l’exterior-.

Recuperar les capacitats dormides del nostres sentits interns i externs, prescindint alhora de tants elements que hem fet imprescindibles quan no ho són pas, pot ser un bon exercici per anar descobrint els innumerables matisos que ens proporciona el nostre entorn aparentment invariable. Aleshores es difícil que aparegui la falta d’interès que aboca a l’avorriment, perquè l’antídot deixarà de ser el que ens ve de fora.

(1) Veure Xavier Potrony: Res no dorm (2023). Editorial: L’albí – Col·lecció: Narrativa, número 63 – 1ª edició (2023). 219 pàgines. Capítol 44, pàgines 210-211

(2) Veure Xavier Potrony, obra citada, capítol 41, pàgines 198-199

(3) Veure, per exemple, diari La Vanguardia, edició del 4 de juliol de 2014: ‘Un estudio concluye que muchas personas prefieren recibir una descarga eléctrica a estar a solas con sus pensamientos’. Enllaç: ttps://www.lavanguardia.com/vida/20140704/54410737561/descarga-electrica-pensar-a-solas.html