Un mercat ambulant com escenari
Dijous a Granollers el centre històric es transforma i s’omple de parades.
És dia de mercat on hi pots trobar gairebé de tot. Ho he presenciat in situ els
anys que he estat treballant a la ciutat vallesana capital de comarca. Aquest
escenari va servir de pauta Ramon Folch i Camarasa per desenvolupar la seva
primera novel·la: Camins en la ciutat
(1), un seguit d’històries al voltant d’aquest esdeveniment que tenen com a
baula que les uneix vuit duros.
El protagonista principal és en Joan, un treballador que gaudia de la vida
en la mesura de les seves possibilitats: “feia de paleta tota la setmana, i els
diumenges vivia grans aventures... Es tancava al cinema amb els amics, i cop de
menjar cacauets i enamorar-se de dones esplèndides i inassolibles.” Però
aquesta vida plaent es va començar a tòrcer quan va conèixer l’Amparo: “aquell
esquitx de mosseta forastera” i un dia “passejant amb ella pels afores” va
tenir la gosadia de donar-li un petó i “ella esclatà a plorar i es posà a
tremolar com una fulla”. Ella li va explicar amb gran dramatisme una història fantasiosa
i Joan va mossegar l’esquer: “se sentí com moralment obligat a casar-se”. |
| Un duro de l'època |
El casament precipitat pel xantatge emocional convertirà Joan, gairebé des de bon
començament, en un calçasses: “La primera setmanada la donà sencera a la seva
dona, i ella en tornà un duro «para tus vicios». El dimarts –el dimarts ja!- en
tornar de la feina, ella sortí a rebre’l amb una cinta de color al cap i unes
faldilles noves, i li comunicà que se li havien acabat els diners. D’aleshores
ençà tot anà malament. Ell treballava com un desesperat i a l’hora de menjar
s’havia d’acontentar de quatre moixaines i un rosegó fins que s’anaven al
llit.”
Però Amparo emmalalteix i quan està a les últimes, en Joan vol retre-li el
darrer tribut per acontentar-la: “«Traeme el pañuelo, el pañuelo azul salpicado
de estrellas»”. Com no té diners per comprar-lo decideix robar dues gallines de
matinada i portar-les al mercat per vendre-les i amb els diners que obtindrà,
vuit duros, comprar “«el pañuelo azul salpicado de estrellas»”, però té la
desgràcia -esparracat com anava- de perdre'ls: s’havien escolat per un forat que tenia la butxaca on se’ls havia posat. |
| Ramon Folch i Camarasa |
Aquests vuit duros donen peu a l’escriptor per fer un retrat de personatges
diversos que s’apleguen a la ciutat grallonerina en dia de mercat -cal
situar-los en l’època en que es va escriure, a començaments dels anys cinquanta del
segle passat-. Vuit duros que passen de mà en mà fins que retornen inversemblantment a en Joan
quan es massa tard: el mercat ja s’ha desmuntat i s’han esvanit les
possibilitats de comprar el mocador per l’Amparo. De tornada capcot a casa se n’adona
en admirar el cel estrellat que la natura ha suplert amb escreix el que ell no
ha pogut aconseguir, perquè a l’Amparo ja no li cal el mocador.
Final poètic d’una novel·la coral on es palesen grandeses i misèries
humanes encarnades en els personatges que hi transiten per ella, sense deixar
de banda el protagonista principal, de qui es va coneixent capítol rere capítol
com evoluciona el seu estat d’ànim.
La fidelitat beneita d’en Joan malgrat l’anorreament a que ha estat sotmès és
corprenedora i només té raó de ser si la inspira un ideal més alt que l’estricte deure. En aquest cas afecta un home però sabem del cert que moltes dones ho
han patit i ho pateixen, malgrat ens sembli que són coses del passat. El
matrimoni és cosa de dos que es complementen perquè s’estimen i han de maldar
per a que la influència que mútuament s’exerceixen els ajudi a créixer com a
persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada