Enfrontar-se als despropòsits

El rastrejador del cel # 4

Em costa molt dedicar uns minuts de reflexió serena per veure com ha anat el dia; el cos em demana sovint passar de puntetes o fer una passaparaula. I que important és, però, anar descobrint la pols que se'ns ha anat enganxant i demanar perdó per això, oferir el cansament i els disgustos, agrair tants detalls que ens beneficien i solen passar ocults, posar a la nostra agenda un propòsit, una consigna per arrencar l'endemà endollats… És més fàcil manejar la nostra vida quotidiana posant el focus en un espai reduït de temps que reaccionant només quan les coses no van com ens agradaria.

Tenim molts elements de distracció per no emprendre aquest mirar-nos cap endins i perdem amb això la possibilitat de descobrir multitud de tresors que ronden al nostre costat, busquem fora el que ha de sortir de dins: «L'home bo, de la bondat que atresora al seu cor treu el bé, i el que és dolent, de la maldat en treu el mal; perquè del que vessa el cor en parla la boca» (1).

L'activisme a què ens empenyen els costums socials dominants produeix addiccions que ens aparten de la realitat que flueix al nostre voltant i a ser presa fàcil de l'avorriment quan no hi ha un gadget al nostre costat que ens entretingui. Catherine L’Ecuyer esmenta en un dels seus llibres la sorpresa d'un pare que porta d'excursió els fills i quan arriba al cim d'una muntanya els mostra, joiós, la bellesa del paisatge; la resposta que rep és: ‘Bah, tant esforç per veure un fons de pantalla.’

Aquest examen quotidià, que ens apropa a conèixer la nostra pròpia realitat, també preserva d'haver de prendre les decisions dràstiques que arriben quan per una raó o una altra es descobreix l'abast del deteriorament gradual que s'ha anat produint a la nostra vida pel desistiment a la que l'hem sotmès. Una cosa així li passa al protagonista del poema de Francis Thompson en el fragment que abordo. Un somni revela esdeveniments atzarosos de la seva vida que el sumeixen en el desconsol. Adonant-se de la seva indignitat es pregunta si mereix l'atenció que Déu li presta: 'Ja sigui el cor de l'home o la vida, això és el que produeix la Teva collita, ¿els Teus sembrats han de ser adobats amb putrefacta mort?'

THE HOUND OF HEAVEN / 4

111 Naked I wait Thy love's up que se lifted stroke!

112 My harness piece by piece Thou hast hewn from me,

113 And smitten me to my knee;

114 I am defenceless utterly.

115 I slept, methinks, and woke,

116 And, slowly gazing, find me stripped in sleep.

117 In the rash lustihead of my young powers,

118 I shook the pillaring hours

119 And pulled my life upon me; grimed with smears,

120 I stand amid the dust o' the mounded years---

121 My mangled youth lies dead beneath the heap.

122 My days have crackled and gone up in smoke,

123 Have puffed and burst as sun-starts on a stream.

124 Yea, faileth now even dream

125 The dreamer, and the lute the lutanist;

126 Even the linked fantasies, in whose blossomy twist

127 I swung the earth a trinket at my wrist,

Amarant

128 Are yielding; cords of all too weak account

129 For earth with heavy griefs so overplussed.

130 Ah! is Thy love indeed

131 A weed, albeit an amaranthine weed,

132 Suffering no flowers except its own to mount?

133 Ah! must---

134 Designer infinite!---

135 Ah! must Thou char the wood ere Thou canst limn with it?

136 My freshness spent its wavering shower i' the dust;

137 And now my heart is as a broken fount,

138 Wherein tear-drippings stagnate, spilt down ever

139 From the dank thoughts that shiver

140 Upon the sighful branches of my mind.

141 Such is; what is to be?

142 The pulp so bitter, how shall taste the rind?

143 I dimly guess what Time in mists confounds;

144 Yet ever and anon a trumpet sounds

145 From the hid battlements of Eternity;

146 Those shaken mists a space unsettle, then

147 Round the half-glimpsèd turrets slowly wash again.

148 But not ere him who summoneth

149 I first have seen, enwound

150 With glooming robes purpureal, cypress-crowned;

151 His name I know, and what his trumpet saith.

152 Whether man's heart or life it be which yields

153 Thee harvest, must Thy harvest-fields

154 Be dunged with rotten death?

EL RASTREJADOR DEL CEL / 4

111 Espero nu el cop elevat del Teu amor!

112 M'has tallat l'arnès peça per peça,

113 i em vaig fer mal al genoll;

114 estic completament indefens.

115 Em vaig adormir, crec, i vaig despertar,

116 i, mirant a poc a poc, em vaig trobar nu en el somni.

117 En l'erupció luxuriosa dels meus poders juvenils,

118 vaig agitar les hores fonamentals

119 i vaig atreure sobre mi la meva vida; greixosa brutícia,

120 estava dret enmig de la pols acumulada durant tants anys -

121 la meva joventut destrossada jeia morta sota un munt.

122 Els meus dies van crepitar i es van convertir en fum,

123 es van inflar i van esclatar com el sol ixent es reflecteix en un rierol.

124 Sí, ara li fallava fins i tot el somni

125 al somiador, i el llaüt al llaüdista;

126 fins i tot les fantasies encadenades, en quin gir florit

127 jo balancejava sobre la terra amb una quincalla al meu canell,

128 estaven cedint; cordes de tots massa febles per ser tingudes en compte

129 per la terra, tan sobrecarregada amb penes pesades.

130 Ah! És el Teu amor en veritat

131 una mala herba, encara que sigui una mala herba d'amarant *,

132 que només suporta les pròpies flors per créixer?

133 Ai! Obligació---

134 Dissenyador infinit!---

135 Ah! Havies de carbonitzar la fusta abans de poder il·luminar amb ella?

136 La meva frescor s'havia gastat vacil·lant en una pluja de pols;

137 i llavors el meu cor era com una font trencada,

138 on les gotes de llàgrimes s'estanquen, separades per sempre

139 dels pensaments humits que tremolaven

140 sobre les xiuxiuejants branques de la meva ment.

141 És així com serà?

142 La polpa tan amarga, com tastar l'escorça?

143 Endevino vagament què el Temps es confon dins la boira;

144 tanmateix, de tant en tant sona una trompeta

145 des dels amagats merlets de l'Eternitat;

146 aquestes boires agitades trastornen un espai, aleshores

147 al voltant de les torretes mig albirades es renten lentament una altra vegada.

148 Però no abans d'haver vist

149 a qui t'ha trucat, envoltat

150 amb túniques ombrívoles purpúries, coronades de xiprer;

151 sé el seu nom, i el que diu la seva trompeta.

152 Ja sigui el cor de l'home o la vida, això és el que produeix

153 la Teva collita, ¿deuen els Teus sembrats

154 ser abonats amb putrefacta mort?

El poema complet el podeu trobar al següent enllaç:

http://www.houndofheaven.com/poem

* L'amarant pot fer referència a una flor que no es marceix mai

(1) Evangeli segons sant Lluc, capítol 6, verset 45