La ciència com a refugi

 

El rastrejador del cel # 3

Durant el debat d'una de les emissions del programa Millenium que dirigeix Ramon Colom, va sortir a col·lació l'encíclica Deus caritas est de Benet XVI, que havia estat publicada poc abans; un document que va sorprendre per l'ús d’alguns conceptes referits a l'amor com els derivats de la cultura grega: eros, philia i agapé. Penso que no era el tema central del debat, però els participants van destacar la solidesa intel·lectual del contingut de l'encíclica. Un d'ells, però, va voler puntualitzar que per a ell l'amor es podia explicar com un conjunt de reaccions químiques a l'organisme, contraposant els raonaments expressats pel papa.

Ciència i fe es presenten moltes vegades com a visions contraposades de la realitat, quan no deixen de ser vies complementàries per al coneixement de la veritat fins on sigui possible. La ciència versa sobre l'estudi i l'anàlisi de porcions de realitat que intenta conèixer a fons. Per això es val d'hipòtesis, quin nivell d'encert és indeterminat. Mentre estudiava una assignatura de filosofia em va desconcertar la conclusió d'un autor que deia que una tesi era correcta mentre no en vingués una de posterior que la desmentís; Popper proposa el falsacionisme com a prova del cotó d'una teoria científica.

La ciència practicada amb honestedat ens apropa a la veritat de les coses en el seu àmbit d’estudi, però no té la capacitat per abordar la totalitat d'una realitat que està plena de immaterialitat. Cada científic pot tenir molt coneixement d'allò en que s'ha especialitzat, però no té la mateixa competència en altres facetes. 'Cada vegada en sabem més de menys coses', diu un autor referint-se a una especialització cada cop més atomitzada.

La fe aborda àmbits que no són a l'abast de la ciència, però no l'anul·la; l'una i l'altra han de ser estímul per a l'obrar humà en totes les seves dimensions: aliment que nodreix la nostra intel·ligència i la nostra voluntat.

En el tercer fragment del poema de Francis Thompson, el més extens, el protagonista no vol fer examen de la seva pròpia vida, però es mostra sensible en observar el comportament dels nens, però ben aviat aquest pensament s'esvaeix i, aleshores, cerca refugi en la ciència per escapar del setge interior que percep. Tot i això, no hi troba aquí la pau desitja: “no per això es va alleujar la meva intel·ligència humana”.

THE HOUND OF HEAVEN / 3

52 I sought no more that after which I strayed

53 In face of man or maid;

54 But still within the little children's eyes

55 Seems something, something that replies,

56 They at least are for me, surely for me!

57 I turned me to them very wistfully;

58 But just as their young eyes grew sudden fair

59 With dawning answers there,

60 Their angel plucked them from me by the hair.

61 'Come then, ye other children, Nature's---share

62 With me' (said I) 'your delicate fellowship;

63 Let me greet you lip to lip,

64 Let me twine with you caresses,

65 Wantoning

66 With our Lady-Mother's vagrant tresses,

67 Banqueting

68 With her in her wind-walled palace,

69 Underneath her azured daïs,

70 Quaffing, as your taintless way is,

71 From a chalice

72 Lucent-weeping out of the dayspring.'

73 So it was done:

74 I in their delicate fellowship was one---

75 Drew the bolt of Nature's secrecies.

76 I knew all the swift importings

77 On the wilful face of skies;

78 I knew how the clouds arise

79 Spumèd of the wild sea-snortings;

80 All that's born or dies

81 Rose and drooped with; made them shapers

82 Of mine own moods, or wailful or divine;

83 With them joyed and was bereaven.

84 I was heavy with the even,

85 When she lit her glimmering tapers

86 Round the day's dead sanctities.

87 I laughed in the morning's eyes.

88 I triumphed and I saddened with all weather,

89 Heaven and I wept together,

90 And its sweet tears were salt with mortal mine;

91 Against the red throb of its sunset-heart

92 I laid my own to beat,

93 And share commingling heat;

94 But not by that, by that, was eased my human smart.

95 In vain my tears were wet on Heaven's grey cheek.

96 For ah! we know not what each other says,

97 These things and I; in sound I speak---

98 Their sound is but their stir, they speak by silences.

99 Nature, poor stepdame, cannot slake my drouth;

100 Let her, if she would owe me,

101 Drop yon blue bosom-veil of sky, and show me

102 The breasts o' her tenderness:

103 Never did any milk of hers once bless

104 My thirsting mouth.

105 Nigh and nigh draws the chase,

106 With unperturbèd pace,

107 Deliberate speed, majestic instancy;

108 And past those noisèd Feet

109 A voice comes yet more fleet---

110 'Lo! naught contents thee, who content'st not Me.'

 

EL RASTREJADOR DEL CEL / 3

52 No vaig buscar més allò en què em vaig desviar

53 davant d'un home o una donzella;

54 però encara dins dels ulls dels nens petits

55 vaig trobar alguna cosa, una cosa com una resposta,

56 ¡almenys ho era per a mi, segurament per a mi!

57 Em vaig tornar vers ells amb molta nostàlgia;

58 però just quan els seus joves ulls es van tornar de sobte bonics

59 amb respostes que emergien,

60 el seu àngel me'ls va arrencar del cap.

61 'Veniu doncs, vosaltres, els altres fills de la Natura –compartiu

62 amb mi' (vaig dir jo) 'la vostra delicada comunió;

63 permeteu-me que us saludi amb un petó,

64 deixeu que m'abrigui amb les vostres carícies,

65 delectant-me

66 amb la nostra Senyora –Mare d'errants trenes,

67 festejant

68 amb ella al seu palau emmurallat pel vent,

69 sota la seva tarima blavosa,

70 bevent, com és la seva manera immaculada,

71 d'un calze

72 lluent -plor de l'aurora.'

73 Així es va fer:

74 jo en la seva delicada comunió era un -

75 vaig obrir el forrellat dels secrets de la Natura.

76 Vaig conèixer tots els canvis ràpids

77 en el deliberat rostre del cel;

78 vaig saber com sorgeixen els núvols

79 escumats dels brams marins;

80 tot el que neix o mor

81 s'aixeca i es desploma; els vaig convertir en modeladors

82 dels meus propis estats d'ànim, o queixosos o divins;

83 Amb ells vaig gaudir i em vaig entristir.

84 Estava cansat de l'experiència,

85 quan ella va encendre les seves espelmes resplendents

86 al voltant de les santedats mortes del dia.

87 Vaig riure als ulls del matí.

88 Triomfant i entristit amb el clima,

89 el cel i jo ploravem junts,

90 i les seves dolces llàgrimes van ser sal amb les meves mortals;

91 contra el palpitar vermell del capvespre –el meu cor

92 es va posar a bategar,

93 i compartir la calor de la barreja;

94 però no per això es va alleujar la meva intel·ligència humana.

95 En va van mullar les meves llàgrimes la galta grisa del Cel.

96 Però, ah! No sabíem què ens dèiem l'un a l'altre, 

97 aquestes coses i jo; amb so parlo -

98 però el seu so no és res més que una sensació, parla per mitjà de silencis.

99 La natura, pobra madrastra, no pot satisfer la meva sequedat;

100 perquè ella, si volgués,

101 deixaria anar aquest si blau, i em mostraria

102 els pits de la seva tendresa:

103 mai la seva llet va beneir

104 la meva boca assedegada.

105 A prop, a prop es dibuixa la persecució,

106 a un ritme constant,

107 deliberada velocitat, majestuosa urgència;

108 i més enllà d'aquests Peus sorollosos

109 arriba una veu encara més veloç:

110 'Heus aquí! que res no satisfà qui no M'acontenta.'

El poema complet el podeu trobar al següent enllaç:

http://www.houndofheaven.com/poem

(1) Benet XVI: Deus caritas est (2005). Enlace: https://www.vatican.va/content/benedict-xvi/es/encyclicals/documents/hf_ben-xvi_enc_20051225_deus-caritas-est.html