Testar el rumb
La curiositat ha fet que parés atenció en un dels llibres que m’havien
lliurat per decidir incorporar-los a la meva biblioteca o destinar-los a que tinguessin una nova vida portant-los a l’associació
‘Llibre Solidari’. Després de donar una ullada a les primeres pàgines m’he posat a
llegir-lo. Tot i l’extensa difusió que han tingut
els seus llibres, no n’havia sentit parlar de l’autor. Michel Quoist -prevere,
teòleg, sociòleg i escriptor catòlic francès, segons la Viquipèdia- inicia Reeixir (1) amb un capítol anomenat
‘L’home en perill’, un toc d’alerta pel risc d’envaniment al que estem sotmesos
els éssers humans encoratjats pels avenços socials i tecnològics, quan no van
acompanyats d’un enriquiment interior; la sensació d’autosuficiència, d’empoderament,
que proporcionen aquests avenços va massa vegades unida a un empobriment
espiritual, on no créixer suposa retrocedir.
Reprodueixo bona part del capítol esmentat que, un cop alliberats de la temptació de pensar que només es refereix a dèficits estructurals de la societat, pot estimular una reflexió personal
que doni més rellevància al que hom fa, amb la incorporació d’una dimensió que sovint
es deixa de banda:
«Avui, un altre mal, encara més greu si és possible, perquè és més pregon,
envaeix la Humanitat, començant pels pobles més avançats i els homes més
“civilitzats”. Es tracta d’una desintegració interior, d’un podriment de l’home
mateix...
Gràcies a les seves realitzacions extraordinàries, el Món modern és
prodigiosament bell i gran. L’home, orgullós de les seves conquestes i del seu
poder sobre la matèria i sobre la vida, sembla dominar-lo cada dia més. Però a mesura que per mitjà de la ciència i de
la tècnica domina l’univers, l’home perd el domini del seu univers interior.
Cala el misteri dels Móns, tant dels infinitament petits com dels infinitament
grans, i es perd dins del seu propi misteri. Vol dirigir l’univers, i ja no sap dirigir la seva pròpia persona.
Domestica la matèria, però quan, deslliurat de la seva tirania, hauria de viure
més de l’esperit, la matèria perfeccionada es gira contra ell, i ell n’esdevé
esclau, i és l’esperit qui mor.
Si l’home “perd
l’esperit”, ho perd tot. Ja no hi ha home. Puix és l’esperit qui és primer. És perquè la idea neix de l’esperit que la
matèria s’organitza sota la mà de l’home i que la construcció s’eleva... Però si l’esperit es malmet, l’home està en
perill, perquè la carn del seu amor, la màquina que ha construït, la ciutat
que ha alçat, el Món que ha bastit, es giren contra ell i l’esclafen. La
matèria s’esmuny novament de l’home. Ja no hi ha home. Cal refer-ho tot...
Certament la nostra civilització
està en perill, però no pas tant en les seves fronteres geogràfiques com en les fronteres mateixes del cor humà.
El veritable corc és a l’interior, avança inexorable, amb l’esquer de les
facilitats del Món modern, que ofereixen al cos la fruïció de la carn, a
l’esperit, l’orgull del poder...
Caldrà que la humanitat sencera escolti el solemne i sempre actual
advertiment de Jesucrist: “De què serveix a l’home guanyar l’univers, si perd
la seva anima?” (2)
Malgrat tot, el Món modern és exaltant i no sols no tenim el dret de frenar
el seu fulgurant progrés, sinó que tenim el deure de treballar-hi en lloc de
fugir-ne. Però tant mateix la nostra tasca fora vana si no treballéssim gens,
amb el mateix esforç, per tornar a
l’home la consciència de la seva ànima. Cal refer l’home, perquè l’univers
–per ell- sigui refet en l’ordre i en l’amor.
Com més grans són per
a l’home les facilitats de viure i de fruir, més necessita llum per a
comprendre que aquestes no són més que mitjans d’assolir un fi més alt; més necessita força
interior per tal de no lligar-s’hi; més necessita amor per tal de no
capitalitzar-les en profit seu, i en perjudici dels seus germans... En
desenvolupar-se el món, l’home, per a edificar-lo sòlid i benèfic, l’ha d’animar
amb més d’esperit i d’amor.
Per tal que la Humanitat i l’Univers reïxin, ara no n’hi ha prou de
retornar a l’home la seva ànima, cal oferir-li aquell “suplement d’ànima” que
ja Bergson reclamava (3)
.
Si l’esperit de l’home
trontolla enfront de la matèria triomfant, és que ell oblida, ignora o nega Déu. El drama, doncs, es
resumeix així: o bé l’home s’aferra a Déu tot desempallegant-se de la matèria,
o bé s’aferra a la matèria i es desempallega de Déu. Breu, si l’home està en perill, és que es tria ell mateix i que tria la
matèria...
Malgrat la seva caiguda, l’home s’admira. Les seves realitzacions, no són
prodigioses?: tot admirant-se, s’oblida d’admirar Déu, d’adorar-lo. A mesura
que el seu extraordinari poder sobre les coses creix, oblida l’Omnipotència de
Déu. Fa de les coses el seu Déu, es fa déu ell mateix, al lloc de Déu.
Així l’home “civilitzat” es divorcia del veritable Déu, i malgrat les seves
grans declaracions, tan segurament com per l’elaboració de doctrines atees,
basteix un Món en el qual ja no hi ha lloc per a Déu...
Per tal que l’home i
el Món modern “reïxin”, cal no solament tornar
l’ànima a l’home, sinó cal també i
sobretot tornar-li Jesucrist. Si no, demà ja no hi haurà home. L’home està
en perill.»
(1) Michel Quoist: Reeixir. Títol
original: Réussir (1960). Editorial Claret – Col·lecció: Els Daus, número 32. Traductor: Joan Ruiz Calonja. 247 pàgines. Capítol: L’home en
perill, pàgines 7-11.
(2) Evangeli segons sant Mateu, capítol 16, verset 26
(3) Henri Bergson: Las dos fuentes de la moral y de la religión,
de 1932:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada