Emmirallat en el pare

Tot recordant en Ramon Folch i Camarasa

Ramon Folch i Camarasa

Històries possibles fou el primer contacte. En aquella època no estava gaire avesat a llegir llibres, sobretot en català –no n’havia après a l’escola-. La senzillesa expositiva, el llenguatge planer d’aquells breus relats, deixaven un pòsit humanament profitós -tot i que puguin semblar carrinclons- que va facilitar la lectura i permetre’m familiaritzar-me amb la literatura publicada en català.

Més endavant foren textos trobats en el Mercat de Sant Antoni els que incrementaren l’interès per les seves obres. Les trobava properes, familiars, on es palesaven –així ho percebia- les seves inquietuds, vivències i conviccions personals i socials, amb un deix irònic que tant amorosia com podia deixar un regust amarg en el relat: clarobscurs de la quotidianitat. Bon dia, pare! fou el llibre que em va emocionar més. Destil·lava una delicadesa que traspuava l’admiració i l’estimació que sentia, sense deixar de mencionar aspectes menys macos de la biografia.

Una de les sales del Museu Arxiu

Penso que la principal ocupació dels darrers anys ha estat dedicada a mantenir viu el llegat del seu pare a través de la Fundació Folch i Torres, que reuneix també el dels seus oncles paterns. Un treball per als meus estudis universitaris va ser l’oportunitat de conèixer un xic més la Fundació i tenir el privilegi de tractar-lo personalment. Vaig seguir les explicacions que feia a un grup de visitants i em va permetre treballar a prop d’ell en jornades poc concorregudes, sense gairebé immiscir-se en les anotacions que anava prenent de la documentació que em facilitava. També havia espai per a breus converses. Em va sorprendre la resposta humil al contingut del meu treball i em reca no haver estat capaç de tirar endavant un de més ambiciós sobre la seva obra literària que va posar al meu abast.

Castell de Plegamans,
on s'ubica el Museu Arxiu

Plegamans fou el lloc escollit en la darrera etapa de la seva vida des d’on viure i reivindicar. Ara és hora de plegar les mans per a que hagi trobat, o ho faci ben aviat, la recompensa que anhelava en acomiadar-se de la vida terrenal.