El miracle dels aglans

La generositat sempre té premi

Algú va pensar que era un misteri de la naturalesa, que s’havia regenerat tota sola en aquell paratge que fins feia no gaires anys era erm e inhòspit; no cabia en la seva imaginació que un ésser humà en fos responsable. I tanmateix era fruit de la tasca pacient, constant i generosa d’Elzéard Bouffier, un home solitari que havia perdut –eren morts- el fill i la muller; un ramat d’ovelles i el gos eren la seva companyia habitual.

Durant un munt d’anys va anar plantant diàriament un centenar de glans per la contrada. Quan Jean Giono el va conèixer ja n’hi havia plantat cent mil en tres anys, dels que vint mil havien brotat i “calculava que se’n perdrien la meitat per culpa dels rosegadors o de tot allò que és imprevisible en els designis de la Providència. Quedaven deu mil roures que creixerien en un paratge en el qual, abans, ni hi havia res de res.” (1)

Jean Giono

La tasca d’Elzéard va continuar un munt d’anys més allunyant-se cada cop més del seu cau, introduint alhora llavors d’altres espècies arbòries; alguna d’elles no va quallar, inutilitzant la feina d’un any sencer. Malgrat el desànim que això pot produir no el va aturar i tot aquell indret gairebé mort va recobrar la vida, l’aigua va tornar a aparèixer, les fonts seques van tornar a brollar...

Elzéard no es va preguntar de qui eren aquells terrenys; ni el va arronsar adonar-se del poc rendiment aparent de la seva inversió -com a molt el deu per cent, dit d’un altre manera, el noranta per cent del seu treball es podia considerar debades-; ni va témer que algú podria arrabassar el que s’havia aconseguit amb el seu esforç; ni cercava notorietat, glòria humana o reconeixement; ni el va aturar el desgast físic que suposava -no era un xicot-; tan sols l’impulsava un servei a la natura que es convertí en un servei a la comunitat, perquè d’ençà l’activitat humana a l’indret tornà a revifar.

La solitud no va malmetre Elzéard, només el va fer parc en paraules; transmetia bonhomia i generositat. El seu exemple estimula a no deixar de procurar fer el bé encara que l’ambient no ajudi; són llavors que donen pau a l’esperit quan s’ofereixen amb generositat i deixen una empremta que s’escampa entre aquells que són capaços d’acollir-la; mai suposa una actitud ni un esforç debades, encara que el fruit tardi en veure's o, fins i tot, ens sigui velat.

Elzéard va inspirar Jean Giono a escriure una breu narració, prou sucosa per omplir l’ànima de goig i tendresa. Agraeixo a Alex Rovira que en parlés del llibre en una de les seves xarrades, tot i que l’associés erròniament a un altre camperol, Johnny Appleseed (John Chapman), que cent anys abans havia protagonitzat una gesta similar als Estats Units.

(1)Jean Giono: L’home que plantava arbres. Títol original: L’homme qui plantait des arbres (1953). Editorial: El cercle de Viena, número 3  - 2ª edició (2008). Traductora: Isabel-Clara Simó. 73 pàgines.

(2) https://aprendemosjuntos.elpais.com/especial/por-que-es-tan-importante-como-miras-a-tu-hijo-alex-rovira/ Fragmento a partir del minuto 37:51