¡A l’aigua, ànecs!
Se celebrava ahir a la Missa la
festa de l’Ascensió del Senyor. Una de les imatges palesa en la primera lectura
és la de uns deixebles que estan tan admirats que romanien badocs mirant amunt.
De sobte els espavilen: «Encara s'estaven mirant al cel com ell se n'anava,
quan es presentaren dos homes vestits de blanc, que els digueren: «Homes de
Galilea, per què us esteu mirant al cel?» (2) Els tocava fer germinar tot allò
que havien après de Jesús.
Ens hem de fer grans
Jesús s’acomiada dels deixebles desprès de la
resurrecció. Ha fet la feina, ha
ensenyat, ha mostrat el rostre del Pare i sobre tot ha donat la vida a la creu
capgirant la dinàmica de l’odi i la
violència humana. Els apòstols no estan
preparats per quedar-se sols. No entenen que Jesús els deixi. Caldrà
l’Esperit Sant per ser forts a donar testimoni.
El sentiment d’orfandat és
palès com quan mor el pare o la mare i els fills s’han acostumat a viure a
recer dels progenitors. Costa d’agafar
les regnes de la pròpia vida sense ningú que ens doni la seguretat de què ho
fem bé.
Ara és el temps dels deixebles, tot depèn de
nosaltres. Jesús ens promet l’auxili de l’Esperit Sant, el defensor que ens ho
farà entendre tot.
Fent un símil de l’orfandat
del pares i la manera de ser presents a l’església podem parlar de diferents
edats o estats de maduració.
Un primera forma de se presents és la del nadó que s’alimenta
i es deixa cuidar però no es conscient del que fa, podria representa el
ser cristià inconscient. Batejat sense
consciència passa la vida sense preocupar-se de la seva fe i fins i tot si al
morir rep la Unció també els familiars esperen que sigui inconscient.
Una segona etapa fora la infància que tot i que Jesús ens la proposa com a model –
recordem l’espiritualitat de santa Teresa de l’infant Jesús- vindria a
representar la religiositat festiva, que ja és molt, però poc compromesa amb la
vida. Es cerca la vistositat. Molt adient per la nostra època en que tot és
imatge.
La tercera etapa fora l’adolescència, la necessitat d’auto afirmar-se en contra d’algú. La
protesta forma part de l’ésser cristià en aquest estadi mental. Faci el que
faci la jerarquia sempre està malament. Més que l’acció importa la protesta.
L’edat adulta
és la de la responsabilitat i el compromís, com si tot depengués de nosaltres.
El ser, el formar part de l’església implica la manera d’entendre la vida. La
salvació passa per l’acció. Som el que fem. És l’edat de l’activisme.
Finalment l’edat de la maduresa vindria a ser la
contemplativa. Entre el ser com Marta de l’etapa anterior, passaríem a ser com
Maria, la germana de Marta. Després de comprovar que l’acció és pobre i que
nosaltres també som pobres, reconeixem que tot és obra de Déu. És el testimoni
personal de l’acció de l’Esperit en nosaltres. Ens apropem a la pròpia ascensió
valorant més les coses del cel que les de la terra.
La pregunta és: Personalment entre quines etapes transito?
(1) Veure Evangeli segons sant Joan, capítol 14,
versets 15 a 18
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada