El cant del merlot *
El merlot (ocell de plomatge negre intens i bec daurat, és bastant
més gros que un pardal) comença a cantar pel març. S’avança de molt, al
rossinyol, però també plega més d’hora. Canta els dies serens, quiets i
assolellats. Es situa a la branca d’uns alts arbres i allí, immòbil, seriós,
com un concertista que té consciència de la seva responsabilitat i no vol
desmerèixer a la confiança que li ha posat el públic, xiula unes passades
curtes, clares, poètiques. Són estrofes d’una salutació lírica. El merlot dalt
de les branques, fa allò que els homes en diem un extraordinari. A ell, que es
plau de posar-se en els interiors de les plantes, i saltironar en la fullaraca
humida, i cercar cucs en el fons del terreny, i amagar-se dels esguards dels
camperols i caçaires, la sang se li regira de sobte, i s’enfila amb la mateixa
audàcia d’un grumet. Ho fa per tal de veure més terres o per tal de fer-se
sentir millor? ¿Qui és capaç de penetrar en les intencions d’un merlot
filharmònic?
Miquel Montoliu i Pelejà
Barcelona 24-03-1924 / 17-10-1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada