Es valora el que
costa
 |
| Pau López Castellote |
Sobretot en les
assignatures que li agraden menys, la meva filla gran acostuma a demanar, de
seguida que s’hi posa a fer els deures, ajuda per resoldre alguna qüestió. En
els casos en que me’n adono que no ha parat atenció a l’enunciat o el text que
calia llegir per poder respondre, acostumo a recordar-li que es tracta de que
faci ella la tasca per aprendre, que no es tracta només de portar-los fets a l’escola. Tot i així, si cal, li repassem el que ha fet i se l’orienta
per corregir les respostes incorrectes.
Arrosseguem la
tendència a defugir del que suposi un esforç, sobretot del que es presenta com
una obligació, sense gairebé adonar-nos que afrontar les dificultats és
necessari per créixer com a persones, per madurar.
Valorem el que
ens costa d’aconseguir i això hauria de quedar clar en l’àmbit educatiu, on s’han
d’anar consolidant els valors que han de permetre als alumnes ser autònoms i responsables
dels seus actes.
Fa vint-i-quatre
anys el pedagog Pau López Castellote va escriure un article titulat Educar per a la dificultat* que aborda
aquesta qüestió amb uns plantejaments que continuen sent vigents hores d’ara. Per
aquest motiu he considerat que pagava la pena reproduir-lo:
“Potser aquest
enunciat no acabi de sonar bé en els temps que
vivim, enlluernats com estem per tota la gamma immensa de facilitats que
des de la façana de la nostra societat contínuament ens arriba.
Si passem, però,
de la façana a l’interior, ningú no pot negar que la vida -tant social com
individual- està plena de dificultats. De manera que tots vivim immergits en
seriosíssimes dificultats alhora que aspirem no a la seva superació, sinó més
aviat a la seva eliminació. Voldríem, simplement, no tenir dificultats. De
manera que a les escoles es freqüent que hom consideri una glòria -proclamable
als quatre vents- no tenir dificultats i una vergonya -que cal amagar i
dissimular- haver de vèncer dificultats per anar endavant. Com si tenir
dificultats fos indigne i fos un gran honor no tenir-ne.
Si acceptem que l’educació és l’ajuda a la maduresa
personal i que aquesta maduresa té -com la vida individual i social- un
‘exterior’ i un ‘interior’, hem de veure que la nostra societat ens exigeix,
per concedir-nos la ciutadania, que mostrem un exterior sense dificultats,
encara que el nostre interior en tingui moltes. Així resulta que la voluntat de
ser socials -quina cosa mes digna?- ens obliga, per a ser tinguts com a madurs,
a ser intel·ligents, formosos, simpàtics, àgils, en una paraula: triomfadors
nats. Realment, ens imposa una esquizofrènia: cal aparèixer triomfant, encara
que per dintre hom se senti derrotat. Tothom ha de ser madur de cara enfora,
encara que el seu ‘dintre’ sigui la immaduresa personificada.
Aquest
condicionament social -fortíssim perquè afecta tots els homes i tot l’home-,
com a conseqüència d’unes contraprestacions ambigües i fraudulentes entre
maduresa i immaduresa, interior i exterior, facilitat i dificultat, triomf i
fracàs, imposa un tipus d’educació que mira principalment (si no exclusivament)
a un exterior que es pot manifestar triomfant perquè no te dificultats. El
fracàs escolar es ‘suspendre’. I ,evidentment, el triomf escolar es ‘aprovar’.
‘Créixer per
dintre’, ‘assumir la vida a les pròpies mans’, ‘sentir-se responsable de si
mateix’, ‘tenir delicadesa i bon gust’, ‘saber fer servir el propi cap per
pensar i la pròpia consciència per decidir’, ‘acceptar-se tal com un hom és un
sentit positiu’, ‘descobrir i acceptar la fidelitat, l’amor, la renúncia per bé
de l’altre’… Tot això és considerat com si no tingués res a veure amb el
‘triomf escolar’, i com si la seva absència en una vida no tingués res a veure
amb el ‘fracàs escolar’. Des d’aquest punt de vista ¿quina mena d’escola -¡quina
educació!- triomfa en aquests triomfs i quina mena d’escola -i d’educació-
fracassa en aquests fracassos?
¿I algú pot
pensar que tot aquest món interior tan ric i misteriós -que el ‘triomf-fracàs’
escolar ni tan sols considera si no es com objecte d’una investigació i d’una
teràpia no precisament escolar- es fàcil? ¿És digne solament de reconeixença
educativa l’exterior, en què, si hom accepta la dificultat, ho ha de fer
proclamant-la com una injustícia que cal eliminar més que no pas superar?
Cal educar per
saber fer front a tot allò que obstaculitza la maduresa, la plenitud personal.
I és molt difícil, per no dir impossible, que una persona sàpiga enfrontar-se
als obstacles exteriors si no ha aprés a enfrontar-se amb els interiors.
¿Qui pot dir que
no és absolutament necessari aprendre a vèncer la mandra, l’orgull, el
conformisme fruit de la comoditat, la rutina (viure sense posar-hi la vida), la
deixadesa en el conreu de les pròpies dificultats, la no acceptació de si
mateix, l’egoisme que tanca… ?
¿Qui pot dir que
no és igualment necessari aprendre a sentir gust en el treball ben fet, en la
senzillesa creativa, en el respecte a l’altre, en el progrés del coneixement
propi, en l’esforç honest, en la recerca i en el descobriment de la veritat, en
el desig i en la troballa del bé… ?
Si tot això es
així, i si realment volem el bé dels nostres alumnes i dels nostres fills ¿com
és que resulta tant freqüent el reduccionisme que atén tan sols al suspens a
l’aprovat? ‘Si el fill aprova, tot va bé’ (s’han eliminat les dificultats
exteriors, encara que n’hi hagi d’interiors). ‘Si el fill suspèn, tot va
malament’ (no s’han eliminat les seves dificultats exteriors, encara que pugui
haver fet notables avenços en el seu món interior).
¿Algú pot creure
que una eliminació falsa de la dificultat exterior (per exemple, donant un
aprovat que no respon a la veritat) ajuda realment la maduresa de la persona?
¿És possible que aquesta falsedat no aparegui en la vida de l’alumne i no
precisament per a bé?
Hem d’educar per
a la dificultat de pensar, no per a la facilitat d’emetre opinions infundades;
per a la dificultat de decidir en consciència, no per a la facilitat del
caprici; per a la dificultat de créixer en profunditat, no per a la facilitat
d’eixamplar-se en extensió; per a la dificultat de l’amor, no per a la
facilitat del mer plaer; per a la dificultat del saber, no per a la facilitat
de la niciesa. Hem d’ajudar en la dificultat de fer-se paraula que pugui ser
dita, no en la facilitat de xerrar sense dir res. Hem d’educar per a la
dificultat de ser, no per a la facilitat de semblar.
En els nostres
temps potser hauríem d’afegir que hem d’educar per a la dificultat de la
facilitat. Quantes vegades les facilitats, que de si mateixes no són negatives,
n’esdevenen perquè no van acompanyades de la corresponent responsabilitat!
La millor manera de proporcionar -en quant depèn de nosaltres- una vida
digna als fills i als alumnes és, precisament, educar-los per a la dificultat.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada