Amoïnats per la salut d’en Josep
La meva filla Anna, que té vuit anys, em va donar l’alerta: “el
germà de la Berta s’està morint, no pot respirar”. Quin d’ells?, perquè en té
tres; vaig esbrinar que era en Josep, que té 9 o 10 anys. Quan arribem a casa li
pregunto a la meva dona i em diu: “vam parlar-ne al sopar de mares de sisè de
primària, però sembla que està millor”. Un altre dia em creuo a l’escola amb la
Carola, una altra germana i companya d’aula de la meva filla Laia, i li
pregunto com està el seu germà: “millor”, contesta. Però ahir ens assabentem
que està en situació crítica a la UVI de l’hospital, el que inicialment es
diagnosticava com una bronquitis ha derivat en l’activitat d’un virus que li està
afectant òrgans vitals i el seu cos no acaba de respondre al tractament que
rep.
En conèixer la gravetat sento el cos trasbalsat, com si
hagués rebut una fuetada, perquè ho sents molt de prop, perquè coneixes el noi
i la família i perquè també penso en les meves filles, que són si fa o no fa de
la mateixa edat.
Els pares són persones de fe. A banda de la confiança en la
tasca que desenvolupin els metges per curar-lo, recorren a la pregària tot
demanant que en Josep superi la malaltia i animant-nos a fer-ho als demés, que
poc més podem fer a banda de fer-los costat.
La globalització de la informació ens porta a diari notícies
sobre nens que pateixen arreu del món, i ens fereix adonar-nos que gairebé no
podem fer res per alleugerir el seu patiment i el de les seves famílies, però
quan passa al nostre entorn sentim una batzegada que reclama una resposta, si
més no interior.
La malaltia d’en
Josep és un anunci de la precarietat en que tots vivim. Esperem i desitgem que
es pugui recuperar aviat. Tant de bo aquells que hi som a prop sapiguem esbrinar
no tant el per què ha passat, sinó el per a què. De tot el que ens succeeix en
podem treure una profitosa lliçó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada