Esdeveniments que amoïnen

Quan sembla que tot es torça

Hi ha notícies que et deixen astorat, sobre tot quan s’acumulen varies de desagradables en pocs dies.

Dubtava de fer una entrada per poder transmetre aquests esdeveniments casolans, però precisament el nom del bloc, ‘Buidant el pap’ està pensat com a vehicle per expressar inquietuds difícils de poder transmetre en un altre àmbit.

Començo pels menys importants, tot i que no deixen de suposar un enrenou. A casa de la meva mare s’ha espatllat la caldera, precisament quan més falta fa, ja que la meva mare es passa tot el dia a casa i té poca mobilitat. Ve el tècnic i t’ensenya la ferida i et recomana canviar-la, perquè ja es vella i reparar-la et costarà gairebé la meitat que comprar-ne una de nova. Bé, ja s’ha canviat la caldera i s’ha aprimat el compte corrent.

Segon ensurt domèstic. En el pis que ocupa el meu cunyat quan és a Sabadell han aparegut ratolins. Ho ha solucionat momentàniament amb remeis que ha trobat per internet que s’assemblen als ‘invents del TBO del professor Franz de Copenhague’, de moment n’ha caçat tres però ell ha marxat a casa dels seus pares i la seva germana, o sigui la meva dona, vol una solució definitiva. Veure’m com ens apanyem.

Ara venen les coses importants per las que us demano la vostra col·laboració si pregueu, encara que sigui de tant en tant.

Mare de Déu de la Salut

El més preocupant és l’estat d’en Josep un xicot de 10 anys que ha contret un virus que l’està afectant en els seus òrgans vitals, està a la UVI intubat en estat molt crític. Les seves germanes Carola i Berta són companyes de classe de les meves filles Laia i Anna. Fa una estona ens han avisat que han organitzat una vetlla d’una hora de pregària a l’església del Cor de Maria de Sabadell que començava aquesta mitjanit.

Aquesta tarda m’ha trucat el meu amic Albert comunicant-me la mort de la seva mare, Carme. Tenia 87 anys i ja feia temps que estava delicada. La vaig conèixer fa més de 40 anys quan havia coincidit amb l’Albert i altres  fills seus, en Xavier, Josep Maria i Miquel, en un club juvenil de la Rambla de Poblenou de Barcelona. L’últim com que ens vam veure va ser quan l’Albert em va invitar a dinar a casa dels seus pares fa uns quinze anys. Era una dona que desprenia bonhomia i n’estic segur que, hores d’ara, gaudeix de la visió beatífica.

Ahir vaig llegir un whatsapp que m’enviava la Dorita, una antiga veïna de replà de casa dels meus pares, on vaig néixer, al barri d’El Congrés de Barcelona. Em comentava que la seva germana Càndida, que em bressolava de nadó, segons em va contar la meva mare, havia patit un ictus que s’havia complicat amb un embassament de pulmons. Això darrer sembla que s’ha resolt i les seqüeles de l’ictus encara es reflecteixen en la parla i la mobilitat.

Tots aquests esdeveniments s’han produït en el termini d’una setmana i m’han deixat confús. Els tres darrers que et toquen de prop et deixen intranquil, tot pensant en els que tens al costat. En Josep, veig les meves filles, si fa o no fa de la seva edat. En Carme i Càndida, la meva mare, també delicada de salut i gairebé totalment dependent. Poc més podem fer que pregar per ells i, alhora, adonar-nos de la precarietat de la nostra vida i de la dels que ens envolten, per si cal fer algun canvi d’orientació.