Estratègia que no encaixa
Des de que lidera el PSOE he tingut la sensació que Pedro
Sánchez representa un guió que no és el seu. El canvi de protagonista ha
aportat un nou estil, però el discurs roman. Els mateixos dubtes sobre l’autor
em produeix la lectura de l’article Oportunidad
de cambio y progreso.*
La trajectòria de Pedro Sánchez al capdavant del partit socialista
ha estat plena de contradiccions i els
que primer ho han patit han estat els seus companys, que han hagut d’empassar-se
molts gripaus. Sento molts comentaris que el donen per amortitzat si no aconsegueix
ser president del govern, com passa a les banquetes dels equips de futbol quan
els resultats no acompanyen.
Hi ha però un ungüent que uneix els socialistes: el desig de
desnonar Rajoy i el PP de la Moncloa. A l’article
queda clar el que s’ha repetit amb insistència: ‘La disjuntiva... és clara: o
progrés o Rajoy.’ Tot i admirar Simeone sembla que políticament es prefereix l’estratègia
Mourinho.
El que més afebleix a Sánchez és el seu comportament erràtic. En
el seu intent de ser investit ha estat donant pals de cec esperant encertar amb
l’olla per obtenir els vots que necessitava, presentant-se com a pal de paller
del canvi i capaç d’aconseguir unir al seu voltant formacions amb programes
antagònics. El resultat obtingut era de preveure, tot i afirmar el que l’estratègia
de negociació del PSOE ha contradit: ‘la
lògica del canvi implica coherència entre el que es diu i el que es fa’, y
apel·lar a l’inconsistent argument estètic de la coincidència de vot: ‘Podem no
pot dir que vol el canvi i votar per impedir-lo’. Fa un temps hauria fet
trontollar voluntats, ara ja no cola. El vot negatiu constata que no se’n refien.
La
incertesa continua i seria desitjable un acord socialment aglutinador.
Qualsevol intent de formar un govern que aporti mesures destinades a fragmentar
la societat intentant emmotllar-la ideològicament seria perniciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada