Sense posar-se medalles
El president del govern espanyol ha anunciat un pla d’inversions
en infraestructures a Catalunya fins al 2020. (1) Una declaració que ha originat
una cataracta d’interpretacions de tota mena a casa nostra i arreu de l’estat,
així com l’acostumada i previsible picabaralla política. El cas és que per dur
a terme unes inversions com les que es preveuen cal comptar amb la complicitat de
les administracions, agents socials i polítics afectats, per a que hi col·laborin
o, al menys, no hi posin pals a les rodes.
No n’hi ha prou a proclamar la quantitat de recursos que està
previst destinar a uns projectes, encara que respongui a antigues demandes
abastament reclamades, si no incorpora el compromís de la resta d’implicats. Una
iniciativa que té una considerable repercussió social no ha de dependre exclusivament
d’un dels actors, encara que sigui el finançador. Convé que l’esforç sigui
compartit en la mesura que a cadascú li pertoca si se’n vol treure un bon
profit per a la ciutadania.
No es previsible que el pla anunciat millori a curt termini, al
menys externament, les relacions entre la administració catalana i espanyola
–hi ha moltes ferides per guarir-. Tot i així, si es consideren beneficiosos
per a la comunitat els projectes exposats, aniria bé que -encara que sigui
sotto voce- es posessin tots plegats a treballar per a que els recursos destinats
s’aprofitin al màxim i es puguin lliurar les obres en el terme previst i, a ser
possible, sense els habituals sobrecostos.
El perill rau en els objectius de curta volada de caràcter
partidista que poden malmetre la oportunitat d’aconseguir unes millores
considerables en el territori. Tant de bo uns i altres se n’estiguin. I si hi
ha algú preocupat per qui es posarà la medalla si tot arriba a bon port, hi ha
un candidat que de bon gust acceptaria rebre els honors: el gos Patan. (2)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada