In memoriam

Dinou anys i un dia

De vegades el que tenim més aprop és el que ens resulta més difícil de explicar, qui sap ben bé perquè, potser la manca de distància o, ves a saber què. Fa poc més de mig any vaig escriure una carta de comiat al meu oncle Rafel que va publicar El Periódico de Catalunya, transmetia el que sentia en aquell moment i m'ho van agrair el seu germà i la seva filla. Tanmateix no he estat capaç de fer el mateix per al meu pare en tots els anys que han passat des del seu traspàs. Quan penso en ell em veig molt petit, especialment perquè va ser durant tota la seva vida una persona compromesa amb la seva família i en la munió d'activitats en las que va participar, era un company lleial i engrescat. Malgrat això, no va tenir el reconeixement que es mereixia durant la malatia que va patir durant gairebé cinc anys per molts dels que s'havien beneficiat de la seva dedicació. Així és de desagraïda la vida en alguns casos, però aquestes situacions iluminen el grau d'estimació dels qui l'envoltaven, malgrat hagués perdut les qualitats físiques y psíquiques que li permetien relacionar-se i exercir el seu mestratge, vocació que va cultivar tota la seva vida de forma desinteressada. Va marxar un 17 d'octubre fa dinou anys però el seu llegat, encara que siguin engrunes, estic segur que roman en el cor de molts dels que el van conèixer.