O caixa o faixa

Clar i català

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha estat prou clar en el debat d’investidura i en la presa de possessió del càrrec esmentant quin és el seu propòsit en acceptar el càrrec i amb qui se sent obligat a retre comptes. És d’agrair aquesta nitidesa en el missatge, on s’abandonen les mitges tintes i es parla sense embuts, acostumats com estàvem a estratègies de donar passes i esmerçant recursos a base d’anar marejant la perdiu.

Ara bé, aquesta manera tan explícita de manifestar-se es un repte que interpel·la el govern espanyol a donar una resposta, de no ser així suposaria un reconeixement de fet, acomplint-se la dita: qui calla atorga.

N’estic convençut de que el molt honorable és coherent i no vol enganyar ningú en dissenyar l’acció de govern. Tanmateix, deu ser conscient del risc, intern i extern, que això comporta, tot i que no dubto que lluitarà aferrissadament per tirar endavant el seu propòsit.

El procés suposa per defensors i detractors un conflicte de legitimitats que enterboleix el marc institucional. A fi de donar estabilitat a la situació política i social fora bo que s’obrissin clarianes. Ara s’han posat sobre la taula unes cartes i s’ha fet un envit. No val a badar; com es diu a les noces: si algú té res a dir que parli ara o calli per sempre.